Si? o no?

     No se si serà casualitat, o potser l'atzar. No!, se que no es res d'això. Vos diré la veritat; pense sincerament, que ho feu a posta. No hem podria tocar, parlar de l'harmonia?, de l'amor?, de l'amistat?, no!, això faltava..., a Lola sempre li toca la sort grossa, be millor dit, la sort groga. ( Ara vindria allò de sou uns......), però ..., m'ho estalviaré per a quan siguem tots sols, val?.

      Despres d'aquesta introducció, per que sapieu el que pense, ara, passaré al "tema".

     Algú pot afirmar que hi ha algun tipus de rivalitat a les falles?, això es que esta boig!. A les comissions tot es germanor, cada any va mes gent al sopar, es una prova, (almenys això es el que ens diuen), serà que els que sopen a sa casa també conten?... o no?. A les assemblees tots parlen en tots, (sobretot per darrere),... o no?. A les partides de jocs, ningú diu una paraula mes alta que l'altra, (abans de començar),... o si?. Ningú imposa res, per c...., cocos,... o si?. I ni nomenem les entregues de banderins, cada vegada coneixem mes la ciutat, per que, ja es un desplegament tan gran de llocs, per a repartir els premis, que fa goig, la veritat es que esta molt bé, i des d'açi aprofite per si a algu li s'en ocorrre un altre, (de lloc), o te una casa gran, o un bon "patiet", amb plantetes, que se jo?...., que ho proposse, que tota pedra fa paret i aixi anem descobrint racons nous, crits nous, reivindicacions noves, fins i tot noves cares,... o no ?.

      Ara; no tan sols es comparen els trages de les falleres, ja fa temps que els trages dels xics han entrat al "cós taurí", si ú, es posa el mocador avui, demà l'altre porta mocador i barret, i a l'endemà es posen mocador, barret, manta, escapulari, rosari i..... i a la fi, hi han alguns que per a desfilar, van carregats com a burros de tan d'efecte especial que hi porten,... o no?, Però jo crec que no son cels, ni rivalitats, ni enveges,.... o si?.

     Dins de cada comissió, tot això no passa, tots els comissionats, que l'integrem, pensem igual, i ens caiguem "superbe", sempre opinem el mateix, i estem d'acord en tot, estem un poc "mecs",... o no?. Doncs, el mateix que passa dins de la pròpia comissió, haurem d'augmentar-ho i afegir-ho a la totalitat de les comissions restants,... o no?.

      El "quid" de la qüestió i es el que mes m'apassiona, es quan lliges o escoltes d'algú, la descripció o narració d'un acte faller, de qualsevol acte, tan si val. I tu dius; eixe dia jo no estava ahí?,... o si?, ja dubtes, però enseguida ve un altre acte i tu dius això es que tampoc vaig anar,... o si?, tornes a dubtar, i vas i ho preguntes a algú, que saps que va assistir, i va i et diu el que tu vas veure, i penses no este tampoc va anar, que va, eixe tampoc estava allí,... o si?.

     Rivalitats, enveges, cels, que es això, al mon de les falles?, jo crec que no hi cap faller que conega el significat d'eixes paraules, ni que ho vagen sofrit a la seua persona,... o si?.

     Crec que hi ha molta fal·làcia respecte als fallers, jo no crec que es vegen "espejismos",  ni que s'ofenga a ningú per "malicsia", no, no ho crec,..... o si?

     Crec que el personal, siga faller o no, es bona gent, encara que de vegades pareguem un poc "malos malasombra", o es al revés?, bo, ara es... si.?.. o es... no?.    

      No, no crec, que els recent arribats a les falles, vullguen donar llisons de tot, a la resta, que a lo millor ja porten uns quants, quants anyets, i que sàpien molt mes, per que a lo millor, els nous, fins i tot tenen estudis,... eh?, que tot s'ha de mirar,... eh?, i tot conta... eh?, .... o si?.

     Es mes no crec que dins de la totalitat de colectius que integrem la galàxia fallera, els de dalt, els d'enmig i els de baix, ( en quant a "mando"), patim d'estos mals, gràcies a S. Josep ho desconeguem...... o no?.

     Millor ens anira si de quant en quant ens voltarem cap al costat, mirarem, respirarem i pensarem, açò m'agradaria que m'ho feren a mi?. Podria ser inclús avorrit.... o no?.

                                                                                                                                                                                             Lola Garcia Moncho

Els dies d´abans, els dies d´ara...

Eren les sis de la matinada, l´ únic soroll que es sentia al carrer és el que es produïa pel contacte del vent amb les banderetes valencianes col·locades feia uns dies pels fallers i que penjaven de les finestres del barri. El primer dia de falles, em dirigia cap a la perruqueria, quasi no podia obrir els ulls; m´ acompanyava la meua avia perquè tan sols comptava amb nou anys, i en acabar tenia la costum d´ anar a veure com els homes de la falla ultimaven tot el necessari per a quan, com tots els anys, feia la seua quotidiana visita el jurat qualificador:cobrien els trossets que quedaven per omplir de gespa, remataven els darrers detalls de l´engalanament de carrer, etc...., i de sobte restava sorpresa per la quantitat de feina que tan sols feia un instant els quedava per finalitzar i que a la fi, al davant dels meus ulls li havien donat forma, quedant hores després recompensada a la plaça de l´ ajuntament amb un guardó que com si es tractàs de màgia cobria els rostres dels fallers d´ un sentiment que se’m va quedar tant marcat que hem proposà viure aquella sensació fos com fos.

No molts anys més tard som nosaltres, els joves, els que assagem als xiquets que ixen al Festival infantil, els que abillats amb roba gruixuda pel fred no dormim rematant els ninots de falla fets per nosaltres, ens embarquem en projectes tan importants com ho són els llibrets, escrivint poesia, prosa i fins i tot  omplint d’imaginació aquest recull de cultura, fem cavalcades convertides en històries entrellaçades dotades de vida pròpia, preparem presentacions, proclamacions i actes d´ elevada envergadura la continuïtat dels quals no té ni tan sols una punxada a la seua estructura, ens relacionem amb gent d´ altres falles compartint opinions, mirem al voltant i ens adonem que no sols són els joves de la nostra falla sinó els de les vint i dues falles gandianes els que han fet seu el llegat que els nostres majors començaren a donar-nos ja fa temps i que poc a poc va essent cada vegada més nostre.

Encara desconeguem si ho fem bé o ho fem mal, sabem que la idea que nia al nostre cap a l´ inici d´ un nou exercici acaba per fer-se palpable, real. De vegades inclús allò que havem somniat la nit anterior es el que a la fi veurem al carrer i açò és el que ens fa continuar endavant, donant l’esquena a tot allò que sabem pot fer-nos caure, l´ altra cara de la moneda, les crítiques, el que pensem segons al nostre parer que són injustícies el dia dels premis. Doncs crec que avui som conscients de que aquest entramat forma part de la festa i que si de vegades fa efecte en la nostra moral, sols ha de servir per fer-nos més forts al front de les adversitats. Hem de pensar que allò que tant ens agrada, les Falles, està a les nostres mans, desitjant ser perpetuades e intentant aconseguir que en els més menuts torne a renàixer, com una vegada ho va fer en nosaltres, aquell sentiment d´ antany.

Ara, que ja soc una dels majors, me´ n adone, que al no ser capaç de veure el que passava a l´ escenari de la plaça de l´ ajuntament perquè tant sols era una xiqueta, no era jo l´ única que mirava les cares de felicitat dels fallers, sinó que tots els xiquets i xiquetes que allí ens trobaven anys enrere compartirem pensaments. Avui, tanque els ulls i recorde perfectament eixe dia. Crec que si aconseguirem complir el que se´ns passà pel cap en aquell instant, podem dur a terme tot allò que ens proposem. 

                                                                                                                                                                  Elena Martí Cerezo

I SENT,

I RECORDE,

I T’ESTIME,

I ARA... FALLES

I demà serà  l’hora de la cremà. Però ara estem a Setembre, i encara no sent la música en les meues oïdes dels pasacarrers.... ara sona el despertador.

I ara arribe al casal, i jo amb ulleres i tu rient, amb ulleres tú també. Què curiós, no? És Dissabte a les 8 del matí. No tinc son.... tú badalles. Comencem... vols?

Tú al fons i els altres dins, i ens creuem la mirada i tú em somrius, els altres no paren de somniar ... i és que tú rius, i és clar, jo també.

I ara ja no ens cal un cafè, el ritme ens fa vius, però tots estem morts... i seguim, no parem. I tú pares per tornar a començar. Tanquem el ulls i ara els pels de punta, i és que la sang es calfa.

Ara em fixe en les teues mans, plenes de petjades de l’esforç... ara si que em vendria bé un cafè, del temps?, estem a l’Octubre i el temps fuig i ... demà serà la cremà.

Però  ara  no podem parar, es una cursa anual. La fira ens mou, però no podem més... i ens alcem un altra vegada. El meu cap bull, és com una caloreta i tu també vols, i si no vols ja voldràs i tot el món ho vorà.

No et puc convèncer, però ja ho has acceptat, no és gens complicat...veritat? I tú m’entens i tot va avant, però ara parem i pensem en el cursat. Fem bona lletra, presta’m la teua ma.

Però que dic?,aquestos pensaments, són com repeticions.... i ara!. No els puc contindre. I es que demà es la cremà. Però ara estem a Novembre, fa fred... però no el notem. Què ens està passant?

No plorem, però no pots contindre la llàgrima al veure el que passa... que si,  que si , que si que podrem. Que no saps encara com som?... i tú? Qui ets?... passa, passa i veuràs el piset.

 Però ara guardem silenci i espentem més fort que mai... I el  cafè, no arribarem mai. Tú tens por, jo no, ah... tú tampoc veritat?

Doncs continuem. Però es repeteix d’una forma divertida i desordenada, però encara estem ahí, sentint i recordant.

Tanquem suament els ulls. I demà es la cremà. Però ara  pasa el Nadal... No tens fred? Com? Encara estàs així ! que ací no ha estat mai el temps. Però tu et mires el rellotge, i em mires. Però  jo també et mire i el temps ens dona una tregua i para..... No pares,agafa de la corda i tira, tira fort.

Les ferides s’obrin. Però no ens fa mal, hem evolucionat. No sigues simi ! mirem  endavant. Però no ho entenc, i em mires i tu si que ho entens... Clar!!! Ara caic. Però no tenim tens de caure. Demà es la cremà però ara estem al Gener.

Ja ens han presentat, però si ja et conec... dons encantat!. Mirem enrere i tú ahí estàs, i et dic que si , i et rius i em fas tindre seguretat i anem cap al davant mantenint les coses en el més alt.

 Mira que ets artista!!! I això no ho supera ningú, però tot pot passar així que mut... I callem, i parlem del futur.  No ens podem relaxar i és que demà es la cremà. Però ara estem en Febrer.

Hui  no hi ha passacarrers, però et senc, com en la meua pell, i no em sens, no cridaré més.

Crec que no puc més, i si que puc, i et mire i m’ajudes a alçar el cap. Que mal de peus!! Les sabates no estan prestades, però em dones la ma... mira!!! Ja no fa mal.

I  demà es la cremà, però ara ja estem a Març, no falta res. Però encara no hem arribat. I baixe al carrer i la llum em fa tancar els ulls. I tinc son. I em fixe amb el teu vestit ple de flors i de colors, són flors fresques i alegres com tú i com jo, i com la festa.

I demà és la cremà. Demà? No açò ja ho he dit. Hui es la cremà. I he dit hui? Hui no, ara.

I pense que ara és un bon moment per a pensar en el sacrifici personal faller. I ho faria ... ho promet,crec que ja ho he fet?. Però no tinc ganes de fer-ho, però tú vols llegir-ho.

I és veu el foc. Per si no ho saps, el foc es roig, i dona calor. I ara crema coses. Però tú i jo ja el portaven encès abans, ja porta quasi un any.

I es cremen ninots somrients. I jo no sé per que somriuen, perquè si jo estiguera cremant-me, no somriuria. Què  no estem cremats?,si  portem tot un any.

I a més del foc, hi ha llàgrimes. Però no estem plorant, es el nostre cor.... la nostra sang. Sobre tot les falleres ploren i això que no estan cremant-se.... ara hi ha sorolls, tants que crec que podria escoltar-los un sord. I dic crec per que mai he estat sord.

I també crec que m’oblide de molts detalls importants, però ja ho he dit abans, parla el meu cor... On està el meu cafè. Ara si que estem cansats, no podem més, i et mire, i et rius  em fas riure.

Ja està!  hem arribat. Però ara, ja no hi a foc, ja està? Em fa mal el cap. És  un poc complicat però ho he intentat. Tu  m’entens, tot açò es causat per la passió, que ens mou... però ara no podem moure l’any que be més.

Adeu...

No! No! Espera! No deixes de llegir!

Tinc que aclarir una cosa més, la xica del vestit de flors es la meua núvia, si , a la que parle més amunt, eixa. Recordeu? No és de la mateixa falla que jo però no m’importa  perquè compartim la passió per les falles i això no ens ho lleva ningú. Ara si ... adeu.

                                                                                                                                                                                             Teo Brunet

 La fertilitat escarlata

Era un poble amb mar..., on l’aigua fitava totes les cares d’aquest.  El poble, denominat Tiksom, estava format per un conjunt de cases que enceraven una esplanada. La plaça central era el cor del poble, on bategava la sang dels indígenes.  

El habitants eren molt peculiars, el nanisme era una de les seus característiques més ressenyades. A més, les seves mans  eren de una mida desproporcionada, però l’habilitat d’aquestes era majestuosa. Un dits llarguíssims brotaven de unes  diminutes palmes, cosa que els facilitava molt el treball artesanal.

 En aquest poble, el sol no s’amagava mai. La nit era desconeguda per als stiksom, nom que rebien els habitants del poblat. Els dies estaven fraccionats en polsos. Cada dia tenia 72 polsos, l’equivalent a vint-i-quatre hores. Els dies en Tiksom, s’anomenaven jornades. Les jornades estaven dividides en meridià primer, el que diríem mati, i meridià segon, el que coneixem com a vesprada. El meridià primer era més lent que el meridià segon,... es com a dir que les hores d’aquest últim duraven la meitat. Açò es devia a que en la segona part de la jornada els polsos s’acceleraven. El rellotge que marcava la pauta temporal era el cor de l’esplanada.

En Tiksom no es dormia mai, i els indígenes adults treballaven durant la primera meitat de la jornada, mentre que en el meridià segon era quan els fadrins es ficaven a la feina. Alguns adults ajudaven als fadrins, per aconsellar-los i controlar  l’ímpetu de la sang nova, encara que alguns ho feien per recordar l’ambient en eixos temps passats.

Els stiksom, donaven culte a l’esplanada del poble. Com a mínim, una volta per setmana cada habitant s’acostava a ella, i com si fos un ritual, deixava caure una gota de sang sobre el centre de la plaça. Desprès de molts anys, havien adquirit  habilitat per sagnar sense cap incisió. Al tancar les grans mans amb força i formular el desig, una gota escarlata es precipitava sobre el sol. Aquest responia al sacrifici mitjançant una alè de vida,  i tot el sol de l’esplanada s’il·luminava amb un bateg. Al mateix temps, l’esplanada deixava de ser-ho i creixia com a monticle amb cada gota de sang.

Després d’un temps l’esplanada ja no era tal. Pràcticament s’havia creat una muntanya enmig del poble.  Passava el temps i amb cada sacrifici la muntanya creixia més i més. Fins un punt on el cor d’aquesta bullia tant, que era capaç d’emanar unes xicotetes fumeres.

Segons anaven passant el polsos i les jornades, el sol perdia força. La lluentor disminuïa sense quasi adonar-se. Era com si per fi arribara la nit.

Passat quasi un exercici, nom que rebia l’any en Tiksom, el sol era un ocàs. Un cercle perfectament definit es trobava cansat, sense forces. Els habitants ja necessitaven de torxes per poder desplaçar-se pel poblat. La poca llum que emanava aquest cos quasi mort, donava pas a una foscor pacient.

Dins la muntanya es podia veure una lluita interna. Tal volta en aquest mateix instant la muntanya passà a ser una espècie de volcà. 

Els habitants estaven inquiets,... nerviosos,.... la idea de perdre-ho tot no era massa alentidora. Un contratemps podia  provocar l’extinció d’un poble humil,... tot el sacrifici i la sang derramada podia no trobar finalitat.  Així i tot, ells seguien alimentant aquell majestuós volcà.

Finalment arribà la anònima nit. El volcà es trobava especialment actiu. La batalla interna s’havia aferisat. Les emissions de fum eren mes grans. Fins i tot espurnes brollaven de dins del volcà. Xicotets cossos incandescents il·luminaven instantàneament el poblat. Eren com focs d’artificis. A més, cada  espurna era acompanyada d’un tro. Al so d’aquestos el habitants rodejaren el volcà agafats de la ma. Tots al mateix temps es ficaren a cantar acompanyats de la agonia d’aquest. Les seues vides estaven en perill. Sabien que una gran explosió estava apunt d’ocórrer, però ells nomes volien estar junt la llera de la seva cria.

De sobte la foscor es va obrir, un raig va sortir de la boca de la muntanya desafiant el buit. De seguida una gran llengua roja s’abocà en el cim de la muntanya. Per un instant els indignes, bocabadats,  silenciaren els càntics al mateix temps que corejaven un crit d’estupor. La llegua es trencà amb un violent ball i comensà a sagnar per el vessant del volcà ferit. Un mar encès es dirigia cap al poblat. Però tot i així els indígenes seguien sense moure’s, esperant.... esperant.....  

Una explosió tronadora feu d’un instant la eternitat. La llum encegadora arrasà amb tot, al mateix temps que la muntanya escopia un cos incandescent cap a la immensitat de les ombres. Poc a poc els efectes de la explosió anaren desapareixen,... la llum encegadora, el fum, l’olor a sofre, la lava,..... la muntanya!!!, havia desaparegut també!!!.  El lloc tornava a ser planer,  i de nou una gran esplanada!.

La cua deixada pel nounat, encara es trobava resplendent, mostrant el camí seguit fins trobar el sòcol ... i allí s’exhibia..... una nova estrella!!. Un sol incandescent que  retornava la llum i la calidesa al poblat,... la esperança de uns habitants acostumats a sofrir de exercici en exercici. Ni el sacrifici, els assegurava el proper astre, i per tant...la continuïtat,... la vida.

                                                                                                                                                                                                             Borja Piqueres Fluixá

                                                                                                                                                                                                                    Enginyer Industrial

Pàgina en blanc, pinzell en mà

Et desperta un crit de desesperació i trobes l’ànim a terra un dia més.

Has errat el camí per covardia, i ara lluites per aconseguir una eixida.

Arribares amb el cor mullat de soledat. Soledat que t’impedí veure que el temps també apostà per tu.

Has envellit però has aprés a enfortir l’ànima.

Reflexes el grisenc somriure de qui extraviada te tota esperança,

 ulls amerats d’una vida d’enyorança, passió desplaçada a l’abisme de l´oblit…

He vingut per a escoltar-te, dis-me, per què et rellisca una llàgrima a la galta?

Estàs trist?

Fes servir  records perduts, ells et portaran fins la melangia que encendrà de nou els colors i et portaran il·lusions oblidades.

Aprofita les singularitats d’aquesta terra de sorolls on cartó i fusta prenen vida, s’omplin de color i adopten la forma d’un sentir.

Acompanya’m i et revelaré el més preuat dels meus secrets, acompanya’m i junts descobrirem aquest taller de fantasia,

lloc on roman la flama i el coratge de lluitar.

Fes un esbós del camí que somies,

modela en fang il·lusions i principis…

allibera’ls de prejudicis,

envolta’ls de calor i esforç…

Deixa passar el temps, ell les assolirà.

Dedica’ls temps, energia… i aconseguiràs reforçar-les en dur cartó.

Pol·leix-les, treballa-les en cura i les veuràs prendre forma.

Obri els ulls a aquest món d’il·lusions, desperta els colors de la bogeria.

Pinta allò que vulgues convertir en realitat:

De verd… l’inesgotable lluitadora, l’esperança!!

De groc…la covardia, l’enveja, les desafortunades rivalitats i els dols que ens enfosqueixen.

De blau…allò que t’aporti  un benestar agradable… la llibertat, l’harmonia. 

I de roig….de roig…de roig l’orgull de ser estimat!!! La passió que arranca aquest crit de rebel·lia!!!

Acompanya’m!! acompanya’m i, pot ser, descobriràs  la lliçó ignorada d’una vida de il·lusions…

                                                                                                                                                                                                                    Mónica Insa Pérez

Gracies!

Qui anava a dir-me a mi que aquest any anava a escriure un article al nostre llibret, i mes encara que ho faria com a reina eixint. Quan hem van cridar Ruben i Elena per a dir-me-ho hem va fer molta il·lusió, pero en eixos moments no era conscient de on hem clavava, es ara que començe a escriure quan hem done conter de lo difícil que es plasmar en aquestes línies tot el que he viscut i sentit durant aquest any de reinat, vaig a intentar fer-ho el breu i el millor que puga per a no desperdiciar aquesta ocasió.

Tot va començar d’una manera molt peculiar, van vindre a ma casa falleros de l’executiva a parlar en ma mare i en mi per a propasar-me ser Reina de la Falla per al any 2006, ma mare no volia de cap manera, pero gracies als meus amics i sobre tot a Pere al final ma mare no va poder dir que no, entre tots han fet un dels meus somnis realitat.

Les sorpresas en aquest any no han sigut poques, començant per el tratje que van elegir els meus benvolguts amics i Pere va tindre gust de regalarme, les peinetes en les quals hem van obsequiar els meus “macramés”, la cistella de flors que hem van portar el dia de la meua presentacio els meus amics tots vestits de fallers seguent d’altres comissions com si fora la fallera major, els numerets del fi de festa de la presentaciò, la demanà sorpresa en “El Mosset” i tantes i tantes mostres de carinyo que mai podre olvidar i que han fet que aquest reinat no tinga res que anvetjar al de cap reina, ni de falla, ni de Gandia, ni de Valencia.

La executiva que vaig tindre al meu costat en tot moment al igual que les families de les meues companyes de reinat han sigut durant tot aquest any part de la meua familia. El pobre Salva que no sabia que fer-se en mi quan anavem de visites a les presentacions i en els pasacarrers de falles per els matins perque a Leandro, pobret “uelet”, l’esquena el portava fregit i nomes eixia en mi per les vesprades perque sino no podria aguantar; tota la juventut tant els nous com els de tota la vida que van estar semanes completes sense eixir casi de la falla per a poder acabar eixa cavalgata infantil tant especial i que al final va estar recompensada en el 1º premi, i tota eixa base de falla que ha sigut l’orgull de tots nosaltres i pense que durant molts anys ningu olvidarem.

Teo, gracies per estar al meu costat incondicionalment i fer eixe manteniment tan especial, encara que hem tingut els nostres mes i menys, sino no seriem Teo i Merce, som com un matrimoni mal casat, ni en tu, ni sense tu… Aixo si que es amistat i carinyo.

Que dir de Lili i Ele, damunt d’amigues i de les bones, companyes de l’any en el qual vaig ostentar el escalafo mes alt dins de la meua comissió, pense que sense elles i com no els seus familiars aquest any no haguera sigut tan bonic, GRACIES AMIGUES, gracies per aceptar viure aquesta experiencia amb mi. Claudia carinyet, en lo xicoteta que eres has sabut portar en orgull el carrec de madrineta com qualsevol de nosaltres, no (pierdas) mai la teua inocencia i espere algun dia poder dir que eres la reineta de la falla del Mosquit. I com no, no puc oblidar-me de la muea “Xiquilina”, Gemma, gracies a tu i tota la teua familia per aceptar viure al meu costat aquesta experiencia, has sigut una molt bona fallera que es lo que importa per damunt del reinat i de tot, ojala totes les reines que pasen a partir d’ara per el Mosquits siguen falleres ante tot, perque reina pot ser qualsevol pero reines falleres nomes les que ho senten de tot cor com nosaltres, no cambies eixe sentiment per la nostra festa mai.

Per les meues paraules pareix que tot ha sigut felicitat en aquest any, i la veritat es que si, pero dins de mi tambe hi ha una mica de tristor. Lo primer perque la meua TATA, no ha pogut estar tot el que haguera vollgut al meu costat, Sabri no has estat desfilant en mi fisicament pero si en el meu cor, ha sigut dur pero les sorpresas son el que tenen, si haguera estat tot preparat com altres coses o altres anys pense que fins Borjeta haguera eixit algun dia en el Mosquit, pero be, de aquesta manera hem pogut ser reines les dos. I per altra banda els comentaris en respecte a la falla major, dir a eixa gent que ha comentat que aixo ni era falla ni res, que antigament les falles eren trastos vells que la gent no volia i que no per tindre un monument de milions plantat al barri es millor o pitjor, els premis que de veres importen, perque eixos comentaris venien per aixo, o al menys els que importen per a mi son els que et treballes, com la cavalgata, el llibret, i enguany en el Mosquit la falla, vam conseguir el premit a la millor escena ecológica de la nostra secció i vam tindre el orgull de que D. Joan Francesc Peris vinguera a vorer la cremà i mos va felicitar tant en persona com en prensa per la cremá tan bonica i tradicional que va tindre el nostre monument, i jo quan vaig aceptar ser reina va ser sabent el que anava a tindre plantat i mai m’ha importat, el amor per la meua comissió i com a fallera no com a reina hem va fer decidir aceptar eixe carrec i en moltisim d’orgull. No cambiaria res d’aquest any i molta gent ara que ja ha passat hem diu: -Que? Repetiries? I jo conteste: - Repetiria en la mateixa gent i si hem certificaben que tot eixiria com aquest any. Han sigut molts actes molt be arropida per tots, desde les presentacions de les falleres majors, que per molt que passes per eixa pasarela mai desapareix el cuquet dels nervits, fins els dies de falles, i ja no arropida nomes per la meua familia que va vindre de Salamanca per poder compartir en mi eixos dies o per la meua comissio, molt be arropida per un barri, el del meu Grau que sempre ha tingut mostres d’agraïment per a nosaltres, inclus la banda de música, pobrets, es van fer de tocar “Churrumbelerias” jo crec que fins el punt d’aburrir-la, millor no ha pogut ser per a mi, i supose que per a les meues companyes tampoc. Gracies a tots!

(Merce Valls Campos, Reina de la Falla Sant Nicolau “Mosquit” 2006)

I i G

Recorde fa molts anys, quan els diners no tenien capritxos, baixava en braços de ma mare cap a la plaça. Vivíem en un tercer pis, dalt la tapisseria del meu pare, el negoci familiar. Estava situada a la Plaça Loreto,  en la mateixa vorera on es trobava, per aquell temps, el parc de bombers. Enmig hi havia un enorme ficus que acollia en el seu pit la plaça. A l'ombra un grup de gent rebolicada, extasiada, posseïda, tal volta, per un dimoni enamorat del foc. Al centre, alguna cosa els seduïa..... Des d'on em trobava no aconseguia distingir-ho però segons anava acostant-me podia identificar aquella cosa  venerada per tots. Es tractava d'un monument floral,  rèplica exacta de la font de la plaça, esculpida amb el roig i blanc d'uns perfectes clavells amb simetria quasi matemàtica.

 Prop d’allí,dins d’un ambient festiu ,entre la gentada ,el meu pare,Moratalet , l’oncle Bolinches i les dones que donaven les últimes pinzellades  a l’obra mestra. En aquell barri, qualsevol cosa era motiu de celebració i festa, fins i tot, la feina. Encara que per a ells això era... viure!.

Bocabadat, no deixava de senyalar amb innocència infantil l'obsequi floral. El meu pare s'acostà fins on em trobava i sense quasi temps a reaccionar, li vaig preguntar d'on havia eixit aquell monument.

- D'on ha eixit aixó? Ho heu comprat?

- No, ací no es compra res. Amb un somriure a la boca

- I qui ho ha fet?

- L'oncle Garcia i L'oncle Ignasi, un ho ha fet  i l'altre ha tingut la idea.

- I qui son?... On estan?

- Són del barri,.. i junts son molt bons!.

Aixó em resultà estrany, ja que encara no coneixia a aquestos dos homes. I era rar perquè quasi sempre era el mateix grup de gent del barri.  Durant una bona estona vaig buscar entre la gent Sentia que necessitava conèixer als artífexs d'aquest present.

Rendit per la cerca fallida, vaig tornar a braços de la mare amb certa tristesa

...

Poc anys després, enmig d'una nit, somniava que despertava amb sorolls del carrer. Era tard però allí baix no ho semblava, era com si fos una berbena la que es trobarà dins del taller,... i cap veí de tota la barriada es queixava...

Al dia següent el meu cosí, Albert, i jo, ens trobem engalanats amb una disfressa. Encisats amb el nostre paper a representar baixem disparats cap a la plaça. De nou, tot ple de gent. A les portes del taller, Moratal, rigent-se, es ficava les mans al cap. Mon pare estava dalt d'una plataforma que es trobava dins del taller i Micó al seu costat, tots dos mirant-se amb rialles i ulls preocupats...

Segons semblava, s'havia fet una carrossa dins del taller,... alguna de les mesures no quadraven i ara no podien traure-la.Era molt curiosa, ja que tenien enfront un gran problema i allí estaven rient-se. Finalment, amb l'ajuda de tots, es desmuntaren les portes del taller i amb alguna que altra empenta es tragué aquell..... aquell.... bolet gegant!!. Fet d'una manera molt casolana, segons he sabut anys després, amb despeses de la tapisseria,... l'esquelet fet per Eugenio Micó, i moltes més coses aportades per la barriada. Per aquella època  no es comprava res... es reutilitzava tot.

Una vegada fora, el meu cosí i jo ens acostarem a Moratal, que sempre tenia un somriure per a nosaltres, i generalment per a tothom. Com no, sorprès per aquell bolet de grans dimensions li vaig preguntar :

-        Mora, l'has fet tu?

-        No Borjeta, no t'enganyes, ací no hi ha cap que faça res assoles, ... i tota la culpa la tenen, com sempre, l'oncle Ignasi i l'oncle Garcia. 

De nou, aquests dos personatges, eren protagonistes d'una altra obra d'art. I jo, per la meua part, seguia sense saber qui eren estos dos homes, als que començava a tindre en molta consideració. Eren... artistes!!!.

...

Fa uns mesos, cap a febrer, em disposava  a ajudar a un grup d'amics fallers. Realment em trobava cansat del mon faller , havia perdut tota esperança de trobar  de nou l'esperit faller. Però em vaig acostar a llençar-los una maneta per amistat. Quan vaig arribar, em sorprengué el xicotet grup de gent que formaven.  Segons em van explicar l'associació no hi havia passat per un bon moment. No hi havia gent i la cosa econòmica no era per a tirar coets. De fet, es trobaven endeutats,... molt endeutats. Cosa que em donava la raó sobre allò que jo ja sabia de les falles. I allí em trobava jo, cansat de les falles però de nou amb elles.

 La poca gent que eren i la poca disponibilitat econòmica, feien de l'any faller un repte molt gran. Amb molta voluntat d'un toll de gent i la genialitat del grup, s'aconseguí  traure una cavalcada amb la passió del roig dels nombres. Jo estava molt sorprès i molt satisfet, i  sobretot orgullós d'aquell equip als quals a penes coneixia.

El dia ja s'havia enfosquit. El riu de comparses no parava de brollar. La cavalcada infantil estava a punt  d'eixir i sabia que havíem complit molt més que aquelles expectatives que havien somniat aquest grup de fallers. A pesar de no ser un dia molt donat per a l'esdeveniment.

La musica sonava amb ressò d'un brollador..... la marea de gent es trobava ansiosa, era quasi el seu torn de marxar. Jo em sentia.... com feia molt... com aquells anys d'innocència fallera.

            - Feia temps d'açò , em deia  emocionat.

Inconscientment em vaig posar a recordar totes aquelles anècdotes dels meus pares, que en aquells moments feien sentir aquesta sensació tan estranya,..... però enyorada per molt anys.

Aquesta vegada també era testimoni d'una altra obra d'art. I sense adonar-me, em vaig ficar a buscar entre la gentada, però.... que buscava exactament?, tal volta les cares del “tio Ignasi” i “el tio Garcia”. Sabia que allí no els trobaria, però estava segur que estaven,... en algun lloc. Els sentia prop. Pot ser fora eixa la sensació que percebia: la seua presència.

...

Setmanes després, em veig embolicat amb la mateixa situació. Tal volta, jo també ficaria un poc de la meua part,... volia tornar a saber si eixa sensació que estava allí dins d'aquella creïlla bategava a colps de masclet. 

La falla, no tenia monument faller. Tan sols un far de gran alçaria. Faltaven cinc dies per a “la nit de la plantà”  i el grup, com jo els anomenava, no volia quedar-se sense falla. Així que es disposarem a fer-ne una,  però... com si res, com aquell que fa vaixells de paper. Bocabadat em trobava.  D'una fàbrica de taulons es tragueren un munt de defectuosos, els quals rebutjaven i nosaltres transformarien en ninots de falla. I aixi va ser... cinc dies de festa i feina. Sopant al carrer, ignorant  fred i rosada arropats per una calor que encara no s'havia encès però que ja sentíem dins de  nosaltres. Sense adonar-nos-en  de la son, passarem hores i hores donant vida a uns ninots als quals ja consideràvem com a nous amics. Era tanta l'estima a eixa faena, a eixos ninots,.... a eixa falla, que crec que des de fa molt de temps cap persona, cap faller ha sentit una falla mes seua que aquesta.

La nit de la planta, va llustrejar molt prompte. Estàvem tant il·lusionats que sols desitjàvem mostrar tota eixa feina feta amb tanta passió. Tan sols varem parar a pegar un xicotet mosset. I ni aixina, amb una ma el pinzell i l'altra el “bocata”(entrepà). Eren aproximadament les onze de la nit. I allí estàvem, il·luminats pel focus, o més be per la flama que encenia el nostre cor, col·locant els nostres amics als seus llocs. El recinte delimitat per les tanques estava ple de gent. Tots miraven amb alegria aquella feina que havíem fet durant els darrers dies i ara donàvem els últims retocs. Moltes d'aquelles cares eren familiars. La majoria els havia vist alguna que altra volta durant eixos dies per la falla. Mentre que els altres gaudien de la festa convertida en feina. M'agradava observar i analitzar quina era la seua reacció en aquest mateix instant. Mitjançant aquest llenguatge no verbal podia imaginar-me quins eren els seus pensaments. Volia trobar en aquests que la gent gaudia de veure eixa complicitat, aquest ambient, eixa il·lusió..... però sobretot buscava sentir que tenien enveja de no participar amb un grup així, de no pertànyer a un, que tot ho fa amb el mateix cor.

I de sobte ho vaig veure. Allí estava,... millor dit allí estaven...... No ho podria creure. Sabia que eren ells!. No els havia vist mai però ho tenia molt clar... No havien fallat mai a aquestes cites, i allí es trobaven contemplant la nostra obra.

Per fi ho havia entès... després de tant de temps... tant mon pare com Moratalet com totes aquelles persones que els havien nombrat, els coneixien però no d'aquella manera que jo esperava fer-ho... Per aquell temps era massa jove per poder tindre l'oportunitat de conèixer-los. Eren dues persones que no es podien conèixer per l'entorn, calia fer-ho per un mateix... ells representaven lo que feia temps no havia vist... Ells eren L'Ingeni i Gràcia!.

Durant molt de temps jo els havia personalitzat, es a dir, els hi havia donat forma humana quan no ho eren... ells representaven a un grup a... un conjunt... una.... germanor, i a tot això que ix de la imaginació i la determinació d'unes mans,... d'un grup de mans... a totes eixes idees, ganes, voluntat mitjos que permetien obtindre una obra d'art, però eximint el poder dels diners. Perquè d'això es tracta l'ingeni i gràcia,... el treball dels mateixos fallers, la naturalitat de les seues obres... i acceptar-les com a pròpies. Ja que durant l'any faller ,cada caliu ha de complir amb el compromís de participar amb tots els actes, es a dir, amb moltes obres d'art i cadascuna amb el toc personal de cada falla.

(Borja Piqueres, article per al llibret de la Falla Mosquit '07)

"Les Falles"

Fa poc que han acavat, però la maquinaria ja vol començar a rodar de nou... o no!...., però no crec que siga aquest el cas.

Tot dins de poc agafarà forma per a complir totes les metes del proper any. Només, fa falta saber si es podrà contar amb el mateix grup  que va fer realitat que sorgira una falla sencera del fons d'un mar.....  mar.... un mar d'ilusions, un mar d'amistat, un mar d'esforç... un mar de plaer per compartir moments.... tot açò, amb eixa immensitat acotada per l'horitzó. I no em referixc només al monument.

Perquè a la fi, el monument i els banderins en aquest cas són de menys. Ja que pense que no hi ha premi major o res que es puga admirar igual, que tornar a ficar les coses on correspon ficar-les.I només seguint el ressò d'eixa mascletada que se sent en els bategs d'un cor faller. Ja que per fer-lo sonar  com uns masclets, el fallers han de tindre pòlvora en les venes. La il·lusió ha de ser l'espurna, que provoque eixa flama.... el foc.... el foc és calor... i la calor proximitat, açò es el sentiment faller, proximitat.... o millor dit, germanor. I amb GERMANOR és com la falla serà un mar de FALLA.

(Borja, 4/5/06)

"La mar també es crema"

El El foc tot ho crema , mai millor dit. Resulta que fem del foc una festa i aquest acaba arrasant allò que naix d'una xispa d'il·lusió.

Però tots sabem com son les flames: incontrolables .... sense saber mai cap a on es girarà el vent, i amb quina intensitat. Aixina que només queden dos opcions, o afrontar a tot un poderós foc, que acava cremant als fallers, o la solució més fàcil, córrer per allunyar-se d'ell.

Però per molt que vullgues fugir, portem el calor faller en les nostres venes i pensem que no podem viure sense sentir-lo prop.

D’una falla queden brases i finalment cendres.  Les primeres encara pots encendre-les amb una xispa, però les cendres ja no saben jugar amb foc.

Personalment crec que ja passe a ser cendres.

Perdut enmig d’un mar em trobe. Pese a haver estat guiat per la llum del far, el meu veler a estat abordat pel foc arrasador que he anomenat abans. He perdut tota direcció, i no se on, ni quan podré xafar terra. Ja no se si queden illes per a poder naufragar, i sobretot si val la pena. Així que com  J.Sabina diu: "arriaré                                                                                  la meua bandera front al cap de poca esperança".

(Borja Piqueres Fluixà, 19-03-06) 

(Pensaments......L´India 2001)

Hui plou molt, m´agrada mirar per la finestra com cauen les gotetes de plutja pel cristall, seguir el seu recorregut amb el dit i saber on van a caure, mentre esperem com cada dia si Gina, eixa xica que de vegades no entenc com parla, porta carta per a mi o per algun dels meus amiguets....sempre que Gina entra per la porta del col.legi de seguida ens posem nerviosos, no sabem a qui tocarà hui, la meua panxeta sent com si un peixet o una granoteta es menejara cap amunt i cap avall sense parar i pense que ha arrivat el dia en que els ulls de Gina em miren a mi i, amb la mà estessa, em done la carta ......A Tzere, ell ha segut l´afortunat, l´obri i veus com la seua cara canvia, tots voldriem ser ell...ja té padrins i amb sort podrà viatjar i veure tot el que hi ha fora d´ací, de moment cada setmana tindrà un regalet que compartirà amb nosaltres i tot seguit deurà escriure contestació a aquells que desde lluny es preocupen per fer-nos somriure. No és que aÇo no m´agrade, ací tinc la meua familia, els meus amics, la gent que tant ens ajuda, però ens cansem

molt; després d´aprendre a llegir i escriure amb els voluntaris he d´anar amb els meus pares i esforÇar-me per ajudar-los amb la terra; de vegades m´ho passe d´allò més be jugant amb el meu germà a tirar-nos terra i després, quan ja a penes vegem, perquè fins els cuquets sens han clavat quasi dins l´ull, agafem els poals d´aigua que hi han baix l´aixeta, sense que ningú ens veja, i ens els tirem sense deixar ni gota, és molt divertit ...amb onze anys ja se fer cavallons amb la terra...Visus, el meu germà, quant en tenia set ja sabia cultivar, sempre em guanya en tot...els meus pares, Rhaser i Trizia semblen orgullosos dels dos.

Ja no plou, ha eixit per fi el sol quasi al mateix temps que he aconseguit escriure el meu nom sense ajuda, Alene. Després d´una estona en la que no havem parat de jugar amb els voluntaris, Gina, com cada dia, ha entrat per la porta del col.legi, m´he adonat perquè he sentit la seua veu cridar per damunt dels nostres cabets, però m´havia distret fent pujar un bitxet a un tros de rama que havia arreplegat el dia anterior al barrejar la terra per a treballar-la, aixi que fins la segona vegada que he sentit Alene no he alÇat el cap, i ahí estava ella, clavant els ulls en mi mentre al meu interior em preguntava si no havia arrivat per fi el dia.......doncs sí, la meua pregunta es responía de seguida quan aquella mà, blanca com els clarions amb els que dibuixem a la pissarra, em donava una carta.....no se llegir, aixi que Diego, un dels voluntaris espanyols l´obria per a llegír-me –la.....Que be!!!, són espanyols també...parle dels meus padrins, no poden tindre fills i per aixó han decidit escriure´m, volen coneixer´m el més prompte posible.

Han passat quasi dos mesos des de que Júlia i Ferran, els meu padrins,  m´escribiren per primera vegada. Des d´aquell moment he rebut al voltant de dues cartes setmanalment, algunes de les quals venien junt amb paquets plens de medicines i menjar per a que als meus pares i germà tampoc els faltara de res, a més de les joguines i roba que feien que m´oblidara del que era estar sense disfrutar-les.....ens han ajudat molt.....sempre em repetixen que volen tindrem amb ells, que siga el seu fill.....però, si jo ja tinc pares!! I ells són els primers que em diuen que el millor per a mi és anar-me´n lluny d´ací encara que de moment no siga capaç de comprendre-ho!.

( MarÇ.......L´Índia-Espanya)

Ha arrivat el dia.....abandone L´India i en conseqüència als meus pares i a Visus, no podré oblidar-me d´ells, ni dels meus am